22 abr. Ana Barajas, psicóloga e investigadora: “En psicosis, con el entrenamiento metacognitivo puedes abordar aspectos inalcanzables para otros tratamientos”
La doctora Barajas realitza pràctiques a l’Hospital de Dia de Malalties Neurodegeneratives d’Hestia Duran i Reynals.- FOTO.- ABV
Ana Barajas Vélez, és psicòloga i investigadora, especialitzada en població amb trastorns psicòtics. La seva tesi doctoral en relació als predictors de l’inici de la psicosi, va rebre la qualificació d’Excel·lent-Cum Laude i la Menció Doctor Europeu, al desembre de 2015, i tres anys més tard, li va ser atorgat el Premi Extraordinari de Doctorat. Compta amb múltiples publicacions i contribucions en congressos nacionals i internacionals, havent sent algunes d’elles premiades per la seva qualitat científica. A l’octubre de 2016 va rebre el premi internacional Young Investigator Award.
A més de participar en projectes de recerca finançats en convocatòries competitives, a nivell nacional i internacional, és membre de diverses associacions científiques i grups de treball de professionals de l’àmbit de ciències de la salut, entre els quals destaca el Grup de Treball de Dona i Salut mental (GTDiSM). En l’actualitat, compagina la seva activitat docent i investigadora amb la realització del Màster de Neuropsicologia Clínica Infantil i d’Adults, realitzant pràctiques supervisades a l’Hospital de Dia de Malalties Neurodegeneratives de l’Hospital Hestia Duran i Reynals, on recentment va dirigir una sessió clínica sobre entrenament metacognitiu en psicosi.
P.-En què consisteix l’entrenament metacognitiu (EMC)?
R.- L’ EMC està basat en els fonaments teòrics de la teràpia cognitiva-conductual per a les psicosi, tot i que utilitza un enfocament terapèutic un tant diferent. Cal recordar que el terme “psicosi” s’utilitza per descriure certs estats clínics que es caracteritzen per una pèrdua de contacte amb la realitat. La psicosi altera el pensament, la percepció, els sentiments i la conducta de la persona i el propòsit principal de l’EMC és canviar la “infraestructura cognitiva” de la ideació delirant. I per això pretén augmentar la consciència sobre els biaixos cognitius i ensenyar a reflexionar-hi, a complementar i canviar el repertori de solucions de problemes. Quan parlem de biaixos cognitius ens referim a pensaments equívocs a l’interpretar els fets, que poden condicionar la nostra conducta i la nostra reacció emocional.
P.- Per què és important incorporar una eina així en el tractament d’una persona amb piscosis?
R.- L’ EMC suposa una eina terapèutica de gran rellevància en el pla de tractament de les psicosis. Pot abordar aspectes inassolibles per altres tractaments, com podria ser la seva capacitat per alterar la convicció d’una creença, impossible de modificar a través de la farmacologia. Per a això, tracta de reflexionar sobre el propi pensament, i els possibles biaixos cognitius que puguin aparèixer, buscant diverses alternatives de resposta davant d’una determinada situació. D’aquesta manera tracta de minimitzar la interferència que la malaltia pot provocar en el dia a dia i, d’aquesta manera, pretén fer més funcional als / les pacients. En definitiva, l’objectiu final d’aquests tractaments és alleujar els símptomes i aconseguir el major grau d’autonomia personal amb el menor grau de recursos assistencials, familiars i comunitaris.
P.- Quins aspectes concrets es treballen en l’entrenament metacognitiu?
R.- Des de l’EMC s’aborden diferents estils de pensament problemàtics reconeguts com a possibles contribuents al desenvolupament de deliris, com són: distorsions en l’estil atribucional, salt a conclusions, biaix cap a les evidències disconfirmatorias, incapacitat de prendre perspectiva o empatitzar amb altres, excés de confiança en els errors de memòria, i patrons cognitius depressius.
P.- Amb quines altres eines o tractaments es pot combinar?
R.- El més habitual és trobar un pla d’intervenció en el qual convisquin el tractament farmacològic i alguna/ es teràpia psicològica. Entre les intervencions psicoterapèutiques que han provat la seva eficàcia científica trobem la TCC, la RHB neurocognitiva, l’entrenament en HHSS o la intervenció familiar. Recentment, en un assaig clínic dirigit per la Dra. Ochoa i en el qual he participat com a terapeuta, l’EMC ha demostrat ser eficaç en les psicosis d’inici recent: millora l’insight cognitiu (auto-certesa), els biaixos cognitius, en concret el ‘jumping to conclusions‘ i creences irracionals (intolerància a la frustració)
P.- Quins són els beneficis d’aquesta tècnica vs. altres tractaments psicològics?
R.- Des del meu parer, es tracta d’una eina terapèutica que permet allunyar al pacient de la visió malalt-no malalt i situar-lo en una línia contínua en la qual tots podem trobar-nos. A les sessions de teràpia, els pacients aconsegueixen treballar la patologia sense sentir-se malalts, partint d’una base normalitzadora, amb la idea que els biaixos cognitius poden aparèixer de forma benigna. Ofereix l’oportunitat per reflexionar sobre com pensen i no tant sobre els símptomes, exercici que en moltes ocasions no havien fet de forma prèvia.
P.- Quina és l’opinió dels pacients sobre aquesta eina?
R.- Els / les pacients que finalitzen la teràpia (una gran proporció) acostumen a mostrar-se satisfets amb l’eina, ja que els permet ser més flexibles i ampliar el seu ventall d’alternatives de resposta, reflexionar sobre com acostumen a abordar determinades situacions del dia a dia, ser capaç de preguntar, així mateix, si estan interpretant la situació com correspon, etc.
P.- Podria aplicar-se a un altre tipus de pacients?
R.- El principal grup diana per a l’EMC són pacients amb un trastorn de l’espectre psicòtic (que hagin presentat o presentin símptomes psicòtics). També és apropiat per a pacients amb altres diagnòstics, com per exemple, trastorn depressiu major, TOC, TLP, existint material específic de cada un d’ells.
P.- Amb quines dificultats s’enfronta el professional sanitari a l’hora de dissenyar eines com el EMC per oferir una millor atenció als pacients psicòtics?
R.- Un dels majors obstacles a l’hora d’oferir eines eficaces per a aquesta població és la manca de finançament de projectes d’investigació destinats a valorar l’eficàcia d’aquestes noves eines clíniques.
P.- I a l’hora d’implementar-la?
R.- Pel que fa a la implementació de l’EMC, l’obstacle més probablement es degui a la manca d’adherència al tractament en aquest tipus de població. No obstant, l’EMC sol ser bastant atractiu per als / les pacients i un cop inicien el tractament els abandonaments solen ser escassos. Un altre dels aspectes a tenir en compte és que resulta summament complexa la transferència dels aprenentatges a la vida real, com fer ús de noves estratègies més funcionals. D’altra banda, es tracta d’una població que no acostuma a ser massa participativa i li costa compartir les seves experiències en grup. No obstant això, ajuda que nosaltres com a terapeutes puguem compartir alguna experiència viscuda en relació al tema que ens ocupa en aquesta sessió.
P.- Tenint en compte aquestes dificultats, cap on va el futur d’aquesta eina?
R.- En l’actualitat s’estan desenvolupant nous assajos clínics per provar la seva eficàcia a nivell individual, així com la seva adaptació a altres poblacions. La idea és poder generalitzar la seva implementació a tot el territori espanyol, de manera que l’EMC es converteixi en una de les eines terapèutiques de primera elecció en aquesta població diana.
Sense comentaris