Nuria Gutiérrez: “Hem d’abandonar el rol paternalista i anar cap a l’atenció centrada en la persona”

16 maig Nuria Gutiérrez: “Hem d’abandonar el rol paternalista i anar cap a l’atenció centrada en la persona”

Núria Gutiérrez, doctora responsable de Cronicitat i UFISS de Geriatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ha estat una de les ponents de el cicle de sessions clíniques que Hestia Alliance ofereix als seus professionals. La doctora Gutiérrez va centrar la seva intervenció en la cronicitat, un fenomen que considera “una emergència clínica i social” i en la qual, “tot i els avenços experimentats, encara queda molt per fer”.

P.- Parla d’emergència clínica i social en relació a la cronicitat, per què?

R.- En realitat portem anys amb això. Des del Pla de Salut 2011-2015, tenim un pool de persones dependents, amb pluripatologies, fragilitat associada, polifarmàcia, que exigeixen molts recursos perquè tenen necessitats complexes. Encara que es veia venir, ens trobem amb que l’esperança de vida és molt llarga i més la situació econòmica tampoc és per tirar coets, i el coronavirus ha estat la rematada, i això provoca moltes necessitats sanitàries i socials, i fa que els professionals, ja siguin sanitaris, ja siguin de serveis socials, haguem de canviar la nostra manera de treballar per atendre aquestes necessitats, més quan falten professionals. Hi ha d’haver un canvi d’abordatge en el sistema.

P.- Quin tipus de canvi?

R.- La nostra raó de ser i estar és atendre les persones que tenim, però, ara, moltes vegades, elles s’han d’adaptar al nostre sistema quan el que hem de fer és anar cap a l’atenció centrada en la persona. Cal abandonar el paper paternalista on tu deies el que el pacient havia de fer. En realitat, hem d’oferir atenció centrada en la persona, veure què necessita la persona amb independència del que tu creguis que necessita. Ens hauríem d’adaptar. Ja s’estan fent coses, però només des de 2011, i encara ens costa molt. Falta molt per fer.

P.- Estan preparats els pacients i les seves famílies per a aquest canvi?

R.- La gent et sorprèn. La gent necessita informació. “No vull que m’expliquis què he de fer, vull que m’expliquis què em passa i quines conseqüències tindré”. La gent el que vol i agraeix és que tu li informes, li informes de la situació real, li expliquis, li donis alternatives i li diguis que és lliure de triar. Cada vegada s’agraeix més això i no només els pacients sinó les famílies. Abans el que el metge deia, anava a missa, ara la gent surt de la consulta i mira internet. La societat ha canviat la seva manera de ser i, per tant, ja no serveix el paper paternalista, com si el pacient fos el meu fill, fins i tot ara, als meus fills els he d’explicar el perquè de moltes coses que abans no. Doncs això és el mateix. Jo crec que està més preparada la societat que no pas els professionals.

P.- Què necessitaríem perquè els professionals poguessin avançar d’una manera més clara?

R.- Formació i aprendre habilitats de comunicació. Per exemple, com li expliques a un pacient pal·liatiu, oncològic o no, que no li pots curar, que un determinat tractament no li millorarà el diagnòstic de la seva malaltia ni la seva qualitat de vida, que no li pots oferir res per curar-lo però sí per alleujar-lo. A la facultat no ens ensenyen a comunicar males notícies i, en situacions així, el pacient passarà un dol perquè li estàs comunicant que davant d’una malaltia que no pots curar, cada vegada estarà pitjor i perdrà funcionalitat, que és una cosa que la gent valora molt , poder mantenir la teva autonomia fins al final dels teus dies. L’habilitat de comunicar això no es treballa a la facultat i et trobes que quan acabes la residència, sigui de l’especialitat que sigui, el professional té una mancança que li angoixa molt. S’ha de donar formació als professionals perquè obrin mires i vegin que el pacient que té una patologia de ronyó, no només és el ronyó, és el ronyó dins d’un cos amb més òrgans i que viu dins d’un sistema- casa, residència … – i es faci una atenció realment centrada en la persona, i formació en habilitats de comunicació, sobretot, de males notícies.

P.- Suposo que en aquest nou paradigma d’atenció centrada en la persona cobraria també importància l’atenció integrada.

R.- Per descomptat. Des del Pla de Salut que comentava i que va introduir la identificació, del pacient crònic complex i MACA (malaltia crònica avançada) hem realitzat diferents reunions interdisciplinàries entre hospital, atenció primària, CatSalut, urgències, SEM … perquè hem vist que aquesta integració de diferents proveïdors del territori és el que beneficia l’atenció dels nostres pacients. Això per una banda, i per una altra, és més eficient, evita que dupliquem treball que no beneficia el pacient. Fem el que hàgim de fer però tots coordinats.

P.- I a més de professionals de l’àmbit sanitari, també de l’àmbit social, no?

R.- Sí, totalment. A aquestes reunions també vénen professionals de l’àmbit social ja que ens trobem davant pacients que tenen moltes necessitats tant socials com de salut. Per exemple, una persona amb demència si no té bons recursos socials, i em refereixo a una xarxa familiar que li doni la medicació o li prepari el menjar, pot ser una bomba de rellotgeria i caldria suplir aquestes mancances. Està claríssim que no podem anar els de salut d’una banda i els de social per un altra, sinó que s’han d’integrar. Aquí el hàndicap important que tenim és que els sistemes d’informació no es comuniquen, s’està treballant per aquesta integració però ja portem molts anys intentat integrar els dos sistemes i, de moment, no ho hem aconseguit.

P.- Els nous professionals de la medicina, la infermeria, el treball o l’animació social són conscients que aquesta és la realitat que es trobaran, a priori, menys agraïda?

R.- Jo crec que falta aquest tipus de formació en les facultats. Hi ha formació postgrau, però a la facultat hi ha molt poca formació en aquest sentit i en moltes especialitats no hi ha un programa de formació específica. Hi ha molt poca formació pregrau amb visió integrada i, en realitat, l’estudiant de medicina quan fa l’examen MIR i opta a una especialitat, el que vol és saber molt d’aquesta especialitat, no li expliquis l’abordatge integral multidisciplinari. Per poder sensibilitzar, aquesta formació hauria de ser pregrau perquè postgrau, depèn de la sensibilitat que tingui el professional.

P.- I es donen passos en aquest sentit?

R.- Sí, s’han fet passos perquè abans no hi havia Càtedra de Medicina de Família en les Facultats i ara hi ha alguna, però crec que és súper insuficient, perquè ho veus. Jo passo cada dia a Urgències al pas de guàrdia i els residents joves et diuen que un pacient “ha vingut perquè s’ofega” i es queden sorpresos quan els fas algun comentari relacionat a qui el cuida o si té algú que li pugui ajudar amb la medicació.